L'antiguitat
Antigament, Vic era el centre de la tribu ibèrica dels ausetans, es deia Ausa. El mateix cònsol romà que va desembarcar a Empúries l’any 218aC, Gneu Escipió, va assetjar la ciutat dels ausetans que va caure malgrat la resistència del cabdill ausetà Amusic.
El 183 aC, el pretor Terenci va obligar als ausetans a viure a les terres planes després de desfer les seves ciutats, pobles i fortaleses.
L’Ausa ibèrica va ocupar, probablement, el mateix indret que la romana. És per aquest motiu que no s’han trobat restes de l’Ausa ibèrica ja que, segurament, van utilitzar les pedres dels ibers per construir la nova Ausa o Ausona romana. L’assimilació romana va durar del 183 al 110 aC. A partir d’aquí, van desaparèixer les encunyacions ibèriques i van circular les monedes romanes. Ausa va esdevenir un municipi romà, amb funcionaris civils, militars i un temple propi. Això ho sabem gràcies a làpides trobades en honor als ausetans que ens han permès saber els càrrecs públics de la ciutat i conèixer l’existència d’una cohort ausetana.
El govern de la ciutat estava format per:
• Decurions: presidien la cúria. Elegien cada any dos duumvirs.
• La cúria: un centenar persones notables.
• Duumvirs: encarregats del govern de la ciutat, de la percepció de tributs i de l’administració de justícia
• Edils: controlaven les obres públiques i els mercats.
• Qüestors: recaptaven i portaven a terme els afers judicials.
• Flamines o sevirs augustals: encarregats dels sacrificis, dels auspicis i del culte a Roma i a l’emperador. Eren importants en l’aspecte religiós.
Malauradament, Ausa va anar evolucionant cap a la part alta de la ciutat i no queda cap vestigi de la ciutat romana (exceptuant el temple romà). Tot i així, les restes que han arribat als nostres temps, les quals moltes reposen al museu episcopal de Vic, ens demostren com es va sobreposar la vida romana a la cultura ibèrica.
L’edat mitjana
La ciutat de Vic va néixer sota el doble domini comtal i episcopal, el primer centrat en el castell i el segon en la catedral. Guifré el Pilós va ser el protagonista del segle IX a la ciutat, va donar lloc a la reconquesta cristiana i a la repoblació de la ciutat. Va adquirir el castell i va cedir la part baixa de la ciutat a l’esgésia. Així doncs, la divisió va ser: senyorial i corona – església. Aquesta divisió va significar conflictes continus des de l'any 890 fins que es va enviar el primer document on apareixia Vic unificat l’any 1450 (enviat pel rei Alfons IV). Aquest document va ser considerat una carta magna de la constitució del règim municipal de Vic, que el regien un consell de consellers i jurats.
El segle IX, també, el comte Guifré el Pilós va construir tres esglésies a prop del riu, on s’hi va formar un petit nucli de població, el barri Vicus Ausonensis, que d’allà en sortia el camí cap a Barcelona. A més, va construir una torre de defensa en el mateix turó que els romans havien construït el temple. Durant el segle X, també va promoure la construcció de la nova catedral de Vic, ja que l’anterior la van arrasar durant la invasió islàmica. Més tard, al segle XI, la torre va ser substituïda pel castell dels Montcada (en resten només alguns murs exteriors). En el segle XI també es va fer el pont de Queralt que travessava el riu amb més facilitat.
Primer, es va expandir el nucli episcopal cap al carrer de la Ramada i els pendissos del turó del castell. Més endavant, es va formar el Mercadal, un altre nucli de població. En aquesta jurisdicció hi havia la catedral de Vic, renovada pel bisbe Oliba l’any 1030, i l’església de Santa Maria.
L’Església i la noblesa, doncs, tenien moltes terres i riqueses acumulades i era per això que van fer grans construccions, promogudes pel bisbe Oliba, com el cloquer o la cripta de l’antiga catedral romana.
Entorn al castell s’hi van construir cases que van donar lloc a la Plaça Vella i al carrer de Sant Sadurní i al sector de la Quintana (confluència amb la jurisdicció episcopal). L’edifici comtal de la zona era el castell, reedificat al segle XI pels Montcada, i l’església de Sant Sadurní, també reedificada al segle XI.
Al segle XII la ciutat de Vic ja tenia la fesomia que té el nucli antic ja que els camins que anaven del castell a la catedral la van anar configurant. En aquest segle es van aixecar les primeres muralles i les segones, en part subsistents, es van construir entre el 1368 i el 1378. Al mig, hi havia el barri jueu del segles XIII i XIV.
Al principi del segle XIII, Vic tenia uns 3.000 habitants, dedicats als oficis propis d'una ciutat de mercat. En aquest segle també s’hi van establir una gran quantitat d’altars, beneficis a la catedral i es van fixar molts convents a la ciutat.
La comunitat de jueus de Vic va conèixer una etapa de forta vitalitat. El 1277 van adquirir un tros d'hort per a edificar-hi una sinagoga i una escola, i el 1327, una peça de terra a llevant de la ciutat anomenat, encara, Puig dels Jueus, per tal de destinar-la a cementiri. La comunitat jueva es va extingir el 1391 perquè estava situada entre la part episcopal i la part comtal i va rebre una forta sotragada a causa de les seves lluites.
Durant els segles XIII i principi del XIV, Vic va anar creixent dins les muralles. La molt coneguda plaça Major va adoptar la seva configuració definitiva: amb els seus pòrtics i amb petites botigues d'obra, agrupades per gremis i matèries, al seu centre. L’estructura urbanística de Vic està basada en la formació d’anelles concèntriques partint d’aquesta plaça com a centre. En aquesta època, també, els artesans van habitar els carrers en funció del seu ofici i, encara avui, hi ha carrers amb noms al•lusius.
Les pestilències i les lluites de mitjan segle XIV van fer davallar el poblament a Vic. Per exemplificar el que va representar aquesta davallada, el rei Joan I, l’any 1388, va donar llibertat absoluta per tothom qui volgués viure-hi, encara que fossin delinqüents. A partir del segle XIV, doncs, la ciutat va dependre totalment de la corona.
A part dels nuclis de la catedral i del castell, es va formar un altre nucli amb funció comercial: l’actual Plaça Major dita abans “El Mercadal” (El vell Mercadal avui en dia de mercat). La ciutat, doncs, atreia la Plana pels seus mercats, sobretot el dels dissabtes de la plaça del Mercadal i el secundari dels dimarts a la plaça de la Quintana. Curiosament, en l’actualitat, encara es fan els mateixos dies, però tots a la plaça Major i un que s’ha afegit els diumenges al barri del Remei.
Obres noves de l’època:
• Entre els anys 1368 i 1378 es van construir les muralles noves, formades per set portals i trenta-tres torres, a una distància de vint cames l'una de l'altra.
• El pont del Bruguer
• El pont del carrer de Sant Pere o del Remei
• El claustre de la catedral.
• L’hospital Ramon de Terrades, actualment, la Santa Creu.
• Ampliació de la casa del consell: es va fer un pis superior i la Sala de la Columna.
• Conducció d’aigua a la ciutat.
• Construcció de cinc fonts públiques.
• Creació d’una Botiga del Blat.
• L’església de la Pietat.
• Cases a la plaça de la Catedral i carrer dels Corretgers.
A la fi del segle XV s’acaba una etapa de depressió econòmica, de minva demogràfica i de bandolerisme, i comença una etapa caracteritzada per la major o menor prosperitat de la producció menestral.
L'edat moderna
Els segles XVI i XVII va haver-hi un notable creixement demogràfic gràcies a les immigracions dels gascons i de francesos.
Entre l’increment del bandolerisme (Perot Rocaguinarda i Joan Sala, Serrallonga) i la manca de blat per l'escassa producció agrícola van formar un malestar que va acabar amb l’adhesió ciutadana a la revolta contra les autoritats centrals en la guerra dels Segadors i la reconeixença de l'autoritat del rei de França.
En aquest context, la ciutat havia augmentat el nombre de les seves cases fins a tenir-ne 1.004 l'any 1626: 461 dins el recinte emmurallat, 485 als ravals propers a les muralles i, la resta, més allunyada del nucli, però dintre del terme de Vic.
Edificis notables fora dels murs:
• Capella del Sant Àngel Custodi
• Monestir de Santa Clara
• Convent de Santa Teresa
Edificis notables a l’interior de la ciutat:
• Reforma del convent de la Mercè
• Capella de Sant Benet de la catedral
• Nova església de la Pietat
• Urbanització de la plaça de Miquel de Clariana
Quan va acabar la Guerra dels Segadors i Barcelona ja havia obeït a Felip IV de Castella, a les muntanyes i van quedar bandes de miquelets i tropes franceses que seguien la guerra contra les forces castellanes i saquejaven els pobles de la comarca.
El nou governador de Catalunya va decidir convertir Vic en una ciutat fortificada guarnida de baluards segons el pla arquitectònic de Bonaventura Tarregó que comportava l’enderrocament dels ravals, la creació d’un passeig o ronda al voltant de les muralles i l’emplaçament dels baluards entorn de la ciutat, als llocs estratègics. L’obra de defensa no es va fer però es van enderrocar moltes cases, convents i tallers menestrals.
La creació de la Universitat Literària el 1599, la reorganització dels gremis i la vinguda dels nous ordes religiosos van permetre que la ciutat seguís creixent, malgrat tot.
Es van reconstruir els edificis enderrocats, però es van fer a una distància prudent dels murs vells i, llavors, es va començar a habitar el sector comprès entre el carrer de Manlleu i els caputxins.
La Guerra de Successió va frenar l’expansió fora de muralles, però es va reprendre de nou al segle XVIII. Es van renovar els edificis antics com la catedral, les cases de ciutadans honrats o terratinents i les esglésies ciutadanes. Tot això va ser gràcies a que els artistes van anar cap a la ciutat i van formar tallers que omplien les esglésies i els casals d’obres importants. És per això que algunes famílies van ajudar a refer parts de Vic i a decorar-les amb retaules i teles barroques i neoclàssiques. Així doncs, aquests suports van ser bàsics per una economia forta i estable pels segles XVII i XVIII.
El segle XIX
Època de molta inestabilitat:
• Guerra contra els francesos: amb saquejaments, misèries i pestes.
• Guerra dels absolutistes, amb importants fets bèl•lics, tensió i malestar.
• Alçament dels malcontents.
• Guerres carlines.
S’havia de crear un canal industrial i de reg del Ter que arribés fins a Vic. Quan va fracassar la seva construcció, els principals empresaris van marxar a altres llocs de la Plana per posar-hi les seves empreses. A partir d’aquell moment, Vic va perdre la seva funció industrial, quedant estancat en aquest sentit, i es va centrar en les funcions menestrals, administratives, de comerç i de mercat que han anat caracteritzant la ciutat fins als nostres dies.
Per altra banda, va atreure als propietaris rurals perquè hi anessin a viure i, sobretot es va en el centre d'estudis comarcal, pel seu seminari i col•legi, que va fer famosa la figura de “l'estudiant de Vic”. També va ser el focus de renovament religiós i de la renaixença catalana.
Modificacions urbanes importants:
• Entrada a la ciutat per la part de Barcelona gràcies a una nova carretera.
• Construcció del pont sobre el Mèder.
• Construcció de la Casa Asil prop de l’antic molí del Prat.
• Remodelació de la Rambla de l’Hospital.
• Aplanament del Passeig.
• Construcció de cases del carrer de Cardona fins al damunt de la muralla.
Evolució en el camp cultural:
• Figures de Jaume Balmes, Jacint Verdaguer.
• Creació del Cercle Literari de Vic
• Formació de l’Esbart de Vic.
• Setmanari “La Veu del Montserrat” dirigit pel canonge Jaume Collell.
• Restauració del temple romà.
• Formació del Museu Episcopal inaugurat l’any 1891.
• El bisbe Josep Morgades i Gili que va crear el Museu Episcopal i va restaurar l’església de Ripoll.
• Antoni Maria Claret i Francesc Coll van fundar moltes institucions religioses recolzades popularment.
El segle XX
El món estava evolucionant i Vic, en canvi, es mantenia tradicional, patriarcal i senyorial. Això va ser així perquè els continuadors del Cercle Literari i de l'Esbart consideraven que ser vigatà era una virtut immutable davant un món poc respectuós i superficial. Els intel•lectuals estaven tan tancats amb les innovacions del Modernisme que, fins i tot, van rebutjar les normes ortogràfiques del català modern dictades per Pompeu Fabra.
El 1920 es va introduir l’electricitat com a força motriu i es va reprendre l’activitat industrial. A més, el 1875, el ferrocarril va arribar a Vic i també es va completar la xarxa de carreteres entre el 1870 i el 1920.
En aquest intent d’elevació va aparèixer la Guerra Civil i es van destruir moltes obres barroques del segle XVIII i molts edificis religiosos importants. Un dels fets més impactants va ser l’incendi de la catedral l’any 1936 que va destruir les pintures de Josep Maria Sert entre el 1926 i 1930. Per sort, el mateix autor va poder realitzar la nova decoració entre el 1939 i el 1945 i és la que es conserva en l’actualitat.
Malgrat la guerra, Vic va seguir creixent gràcies a la indústria i a la immigració dels anys cinquanta i seixanta.
Obres de l’època:
• Construcció d’edificis notables modernistes.
• Obertura del carrer Jacint Verdaguer (necessari per enllaçar la plaça Major amb la nova estació).
• Construcció de l’Arquebisbe Alemany.
• Nou sector urbanitzat entre l’Arquebisbe Alemany, el Pla de Balenya i la Ronda de Camprodon.
• Urbanització a partir del carrer de Torras i Bages cap als Caputxins i entorn de la carretera de Sant Hilari.
A partir de 1950, Vic va créixer molt i es va construir al Sud (dit, l’Estadi). Més endavant, es va urbanitzar el sector de ponent (dit Pla del Remei) que, avui en dia, aquests dos nous sectors estan gairebé units.
Vic ha anat creixent durant el segle XX gràcies a la indústria i, sobretot, al sector dels serveis.
Els canvis recents
Antigament, Vic era el centre de la tribu ibèrica dels ausetans, es deia Ausa. El mateix cònsol romà que va desembarcar a Empúries l’any 218aC, Gneu Escipió, va assetjar la ciutat dels ausetans que va caure malgrat la resistència del cabdill ausetà Amusic.
El 183 aC, el pretor Terenci va obligar als ausetans a viure a les terres planes després de desfer les seves ciutats, pobles i fortaleses.
L’Ausa ibèrica va ocupar, probablement, el mateix indret que la romana. És per aquest motiu que no s’han trobat restes de l’Ausa ibèrica ja que, segurament, van utilitzar les pedres dels ibers per construir la nova Ausa o Ausona romana. L’assimilació romana va durar del 183 al 110 aC. A partir d’aquí, van desaparèixer les encunyacions ibèriques i van circular les monedes romanes. Ausa va esdevenir un municipi romà, amb funcionaris civils, militars i un temple propi. Això ho sabem gràcies a làpides trobades en honor als ausetans que ens han permès saber els càrrecs públics de la ciutat i conèixer l’existència d’una cohort ausetana.
El govern de la ciutat estava format per:
• Decurions: presidien la cúria. Elegien cada any dos duumvirs.
• La cúria: un centenar persones notables.
• Duumvirs: encarregats del govern de la ciutat, de la percepció de tributs i de l’administració de justícia
• Edils: controlaven les obres públiques i els mercats.
• Qüestors: recaptaven i portaven a terme els afers judicials.
• Flamines o sevirs augustals: encarregats dels sacrificis, dels auspicis i del culte a Roma i a l’emperador. Eren importants en l’aspecte religiós.
 |
| La cel·la del temple romà descoberta el 1882 |
Malauradament, Ausa va anar evolucionant cap a la part alta de la ciutat i no queda cap vestigi de la ciutat romana (exceptuant el temple romà). Tot i així, les restes que han arribat als nostres temps, les quals moltes reposen al museu episcopal de Vic, ens demostren com es va sobreposar la vida romana a la cultura ibèrica.
L’edat mitjana
La ciutat de Vic va néixer sota el doble domini comtal i episcopal, el primer centrat en el castell i el segon en la catedral. Guifré el Pilós va ser el protagonista del segle IX a la ciutat, va donar lloc a la reconquesta cristiana i a la repoblació de la ciutat. Va adquirir el castell i va cedir la part baixa de la ciutat a l’esgésia. Així doncs, la divisió va ser: senyorial i corona – església. Aquesta divisió va significar conflictes continus des de l'any 890 fins que es va enviar el primer document on apareixia Vic unificat l’any 1450 (enviat pel rei Alfons IV). Aquest document va ser considerat una carta magna de la constitució del règim municipal de Vic, que el regien un consell de consellers i jurats.
 |
| Murs exteriors del castell |
Primer, es va expandir el nucli episcopal cap al carrer de la Ramada i els pendissos del turó del castell. Més endavant, es va formar el Mercadal, un altre nucli de població. En aquesta jurisdicció hi havia la catedral de Vic, renovada pel bisbe Oliba l’any 1030, i l’església de Santa Maria.
L’Església i la noblesa, doncs, tenien moltes terres i riqueses acumulades i era per això que van fer grans construccions, promogudes pel bisbe Oliba, com el cloquer o la cripta de l’antiga catedral romana.
Entorn al castell s’hi van construir cases que van donar lloc a la Plaça Vella i al carrer de Sant Sadurní i al sector de la Quintana (confluència amb la jurisdicció episcopal). L’edifici comtal de la zona era el castell, reedificat al segle XI pels Montcada, i l’església de Sant Sadurní, també reedificada al segle XI.
Al segle XII la ciutat de Vic ja tenia la fesomia que té el nucli antic ja que els camins que anaven del castell a la catedral la van anar configurant. En aquest segle es van aixecar les primeres muralles i les segones, en part subsistents, es van construir entre el 1368 i el 1378. Al mig, hi havia el barri jueu del segles XIII i XIV.
Al principi del segle XIII, Vic tenia uns 3.000 habitants, dedicats als oficis propis d'una ciutat de mercat. En aquest segle també s’hi van establir una gran quantitat d’altars, beneficis a la catedral i es van fixar molts convents a la ciutat.
 |
| El carrer d'en Giu o call dels jueus |
Durant els segles XIII i principi del XIV, Vic va anar creixent dins les muralles. La molt coneguda plaça Major va adoptar la seva configuració definitiva: amb els seus pòrtics i amb petites botigues d'obra, agrupades per gremis i matèries, al seu centre. L’estructura urbanística de Vic està basada en la formació d’anelles concèntriques partint d’aquesta plaça com a centre. En aquesta època, també, els artesans van habitar els carrers en funció del seu ofici i, encara avui, hi ha carrers amb noms al•lusius.
Les pestilències i les lluites de mitjan segle XIV van fer davallar el poblament a Vic. Per exemplificar el que va representar aquesta davallada, el rei Joan I, l’any 1388, va donar llibertat absoluta per tothom qui volgués viure-hi, encara que fossin delinqüents. A partir del segle XIV, doncs, la ciutat va dependre totalment de la corona.
A part dels nuclis de la catedral i del castell, es va formar un altre nucli amb funció comercial: l’actual Plaça Major dita abans “El Mercadal” (El vell Mercadal avui en dia de mercat). La ciutat, doncs, atreia la Plana pels seus mercats, sobretot el dels dissabtes de la plaça del Mercadal i el secundari dels dimarts a la plaça de la Quintana. Curiosament, en l’actualitat, encara es fan els mateixos dies, però tots a la plaça Major i un que s’ha afegit els diumenges al barri del Remei.
Obres noves de l’època:
• Entre els anys 1368 i 1378 es van construir les muralles noves, formades per set portals i trenta-tres torres, a una distància de vint cames l'una de l'altra.
• El pont del Bruguer
• El pont del carrer de Sant Pere o del Remei
• El claustre de la catedral.
• L’hospital Ramon de Terrades, actualment, la Santa Creu.
• Ampliació de la casa del consell: es va fer un pis superior i la Sala de la Columna.
• Conducció d’aigua a la ciutat.
• Construcció de cinc fonts públiques.
• Creació d’una Botiga del Blat.
• L’església de la Pietat.
• Cases a la plaça de la Catedral i carrer dels Corretgers.
A la fi del segle XV s’acaba una etapa de depressió econòmica, de minva demogràfica i de bandolerisme, i comença una etapa caracteritzada per la major o menor prosperitat de la producció menestral.
L'edat moderna
Els segles XVI i XVII va haver-hi un notable creixement demogràfic gràcies a les immigracions dels gascons i de francesos.
Entre l’increment del bandolerisme (Perot Rocaguinarda i Joan Sala, Serrallonga) i la manca de blat per l'escassa producció agrícola van formar un malestar que va acabar amb l’adhesió ciutadana a la revolta contra les autoritats centrals en la guerra dels Segadors i la reconeixença de l'autoritat del rei de França.
 |
| Pla de la ciutat de l'arquitecte Josep Casademont, del 1847, on apareix la "clausura del morbo", del segle XVII, utilitzada com a muralla de defensa en les guerres de temps posteriors. |
Edificis notables fora dels murs:
• Capella del Sant Àngel Custodi
• Monestir de Santa Clara
• Convent de Santa Teresa
Edificis notables a l’interior de la ciutat:
• Reforma del convent de la Mercè
• Capella de Sant Benet de la catedral
• Nova església de la Pietat
• Urbanització de la plaça de Miquel de Clariana
Quan va acabar la Guerra dels Segadors i Barcelona ja havia obeït a Felip IV de Castella, a les muntanyes i van quedar bandes de miquelets i tropes franceses que seguien la guerra contra les forces castellanes i saquejaven els pobles de la comarca.
El nou governador de Catalunya va decidir convertir Vic en una ciutat fortificada guarnida de baluards segons el pla arquitectònic de Bonaventura Tarregó que comportava l’enderrocament dels ravals, la creació d’un passeig o ronda al voltant de les muralles i l’emplaçament dels baluards entorn de la ciutat, als llocs estratègics. L’obra de defensa no es va fer però es van enderrocar moltes cases, convents i tallers menestrals.
La creació de la Universitat Literària el 1599, la reorganització dels gremis i la vinguda dels nous ordes religiosos van permetre que la ciutat seguís creixent, malgrat tot.
Es van reconstruir els edificis enderrocats, però es van fer a una distància prudent dels murs vells i, llavors, es va començar a habitar el sector comprès entre el carrer de Manlleu i els caputxins.
La Guerra de Successió va frenar l’expansió fora de muralles, però es va reprendre de nou al segle XVIII. Es van renovar els edificis antics com la catedral, les cases de ciutadans honrats o terratinents i les esglésies ciutadanes. Tot això va ser gràcies a que els artistes van anar cap a la ciutat i van formar tallers que omplien les esglésies i els casals d’obres importants. És per això que algunes famílies van ajudar a refer parts de Vic i a decorar-les amb retaules i teles barroques i neoclàssiques. Així doncs, aquests suports van ser bàsics per una economia forta i estable pels segles XVII i XVIII.
El segle XIX
Època de molta inestabilitat:
• Guerra contra els francesos: amb saquejaments, misèries i pestes.
• Guerra dels absolutistes, amb importants fets bèl•lics, tensió i malestar.
• Alçament dels malcontents.
• Guerres carlines.
S’havia de crear un canal industrial i de reg del Ter que arribés fins a Vic. Quan va fracassar la seva construcció, els principals empresaris van marxar a altres llocs de la Plana per posar-hi les seves empreses. A partir d’aquell moment, Vic va perdre la seva funció industrial, quedant estancat en aquest sentit, i es va centrar en les funcions menestrals, administratives, de comerç i de mercat que han anat caracteritzant la ciutat fins als nostres dies.
Per altra banda, va atreure als propietaris rurals perquè hi anessin a viure i, sobretot es va en el centre d'estudis comarcal, pel seu seminari i col•legi, que va fer famosa la figura de “l'estudiant de Vic”. També va ser el focus de renovament religiós i de la renaixença catalana.
Modificacions urbanes importants:
• Entrada a la ciutat per la part de Barcelona gràcies a una nova carretera.
• Construcció del pont sobre el Mèder.
• Construcció de la Casa Asil prop de l’antic molí del Prat.
• Remodelació de la Rambla de l’Hospital.
• Aplanament del Passeig.
• Construcció de cases del carrer de Cardona fins al damunt de la muralla.
 |
| Cambra de la casa Bojons on morí J. Balmes |
• Figures de Jaume Balmes, Jacint Verdaguer.
• Creació del Cercle Literari de Vic
• Formació de l’Esbart de Vic.
• Setmanari “La Veu del Montserrat” dirigit pel canonge Jaume Collell.
• Restauració del temple romà.
• Formació del Museu Episcopal inaugurat l’any 1891.
• El bisbe Josep Morgades i Gili que va crear el Museu Episcopal i va restaurar l’església de Ripoll.
• Antoni Maria Claret i Francesc Coll van fundar moltes institucions religioses recolzades popularment.
El segle XX
 |
| Fanals del C/Verdaguer de Gaudí. 1910-1924 |
 |
| L'estació de tren el 1875, apartada de la ciutat |
 |
| Interior de la catedral decorada i restaurada per J.M.Sert, 1945 |
Malgrat la guerra, Vic va seguir creixent gràcies a la indústria i a la immigració dels anys cinquanta i seixanta.
Obres de l’època:
• Construcció d’edificis notables modernistes.
• Obertura del carrer Jacint Verdaguer (necessari per enllaçar la plaça Major amb la nova estació).
• Construcció de l’Arquebisbe Alemany.
• Nou sector urbanitzat entre l’Arquebisbe Alemany, el Pla de Balenya i la Ronda de Camprodon.
• Urbanització a partir del carrer de Torras i Bages cap als Caputxins i entorn de la carretera de Sant Hilari.
A partir de 1950, Vic va créixer molt i es va construir al Sud (dit, l’Estadi). Més endavant, es va urbanitzar el sector de ponent (dit Pla del Remei) que, avui en dia, aquests dos nous sectors estan gairebé units.
Vic ha anat creixent durant el segle XX gràcies a la indústria i, sobretot, al sector dels serveis.
Els canvis recents
 | |||
| El correbous al Mercadal |
És evident que el creixement de Vic va seguir continuant ja que, sinó, no ens trobaríem davant la ciutat que ens trobem ara. Per començar, el 1917, a causa dels correbous i de l'afició taurina, es va construir una plaça de toros a darrera l'estació de trens, és per això que la ciutat no s'expandia massa cap a l'oest. A mitjans i finals del segle XX, l'Institut d'Educació Secundària Jaume Callís, ubicat a l'Avinguda d'Olímpia, no estava connectat amb la ciutat. És a partir de la supressió de la plaça de toros que la ciutat va anar creixent cap a l'oest, cap a l'institut, obrint així nous barris com, per exemple, en Nadal.
La ciutat, com ja s'esmenta anteriorment, ha crescut cap al sud formant barris com El Remei, Santa Anna, l'Horta Vermella i, més apartat, el barri de Senferm. El Remei, juntament amb el barri de "les cases barates" (així l'anomenen els vigatans) s'ha convertit en un focus de concentració immigrant. Quan hi va haver la primera forta onada d'immigració, alguns pisos d'aquests dos barris es van vendre a un preu molt assequible als nous immigrants. Amb el temps, els immigrants van anar adquirint aquests pisos fins que els residents que quedaven van optar per vendre, també, els seus pisos a més immigrants. Involuntàriament, s'ha format, doncs, dues zones amb una elevada taxa d'immigració. Així ens ho demostren les dades dels alumnes escolaritzats al nou col·legi, que han obert fa menys de dos anys, anomenat "CEIP La Sínia", on quasi el 100% dels escolaritzats són de diferents ètnies a la catalana i castellana. Malgrat això, cal esmentar, La Sínia ha estat premiada perquè és l'escola on els alumnes fills d'immigrants mostren més nivell de català.
En els barris de Santa Anna i de l'Horta Vermella han predominat les residències unifamiliars, les cases. Aquests barris també han crescut de manera que el primer s'està annexionant a "l'ex-barri aïllat de Senferm". L'Horta Vermella ha crescut molt en l'àmbit educatiu: s'hi ha obert un institut i, també, una guarderia. Fa uns cinc anys, per unir l'entrada de Vic amb el barri Santa Anna, es va construir una rotonda molt gran que creuava pel mig d'uns camps ben fèrtils. La construcció no va acabar amb la rotonda i és que les properes obres pensades pel barri de Santa Anna són la construcció de divuit pisos de protecció oficial.
 |
| L'antiga Rambla del Passeig |
Recentment, Vic ha patit un dels canvis més importants a través de la reforma d'una part molt coneguda: "el Passeig", dit vulgarment.
La Rambla del Passeig sempre s'havia caracteritzat pels seus alts i fullejats arbres que l'omplien d'ombra. Eren també molt característics els bancs de pedra i, sobretot, pels nens de l'època ha estat recordat com un joc. El Passeig estava format de rajoles blanques i vermells; la imaginació dels nens els portava a jugar fingint que el blanc era la salvació i els vermells eren com un infern.
Actualment, el Passeig és completament diferent.
 |
| El Passeig en l'actualitat |
Es va obrir perquè es va fer unes places d'aparcament sota el terra de la Rambla i, ja que l'obrien, el van fer nou substituïnt els arbres i els colors per pedres grises que el fan més monòton. La opinió dels vigatans no està gaire dividida ja que, creuen, que queda un lloc important de Vic molt trist i, sobretot, monòton. Els més grans també opinen que, a part del seu aspecte, no els hi agrada perquè les seves pedres són molt relliscoses i hi ha perill de caure. De cara a la mobilitat, sens dubte, hi ha més lloc per anar a peu, amb bicicleta i, últimament, amb patins o monopatins. A favor del nou Passeig, doncs, trobem tots els joves que van amb patins, i altres transports diversos, que diuen que al ser tan llis els hi va bé per patinar-hi i practicar ja que, l'anterior, era massa rugós.
És important remarcar la completa remodelació del barri del Remei, que feia molt de temps que es demanava. El seu aspecte ha canviat brutalment. Els carrers han deixat d'estar mal asfaltats, s'ha prioritzat l'ús dels vianants amb una ampla acera, els quals els veïns n'estan molt contents. Els habitants del Remei afirmen que han tardat molt en acabar aquestes obres però que, finalment, ha valgut la pena perquè han fet una bona feina; n'estan realment contents.
L'annexió amb els pobles veïns es fa cada cop més evident amb la construcció del molt nou barri de Sant Llàtzer, a l'est, que dóna clares senyals de l'innevitable annexió de Calldetenes a Vic ja que, cada vegada, la distància n'és més curta i costa més diferenciar on acaba la ciutat i on comença el poble.
Per altra banda, presenciem un allunyament d'un barri de Vic anomenat La Guixa, molt a les afores de la ciutat que, cada cop més, demanen la independència del barri per esdevenir un nou poblet.
Els últims anys, doncs, es demostra que Vic segueix tenint una tendència creixent, perfeccionista i renovadora. El casc antic segueix mantenint la seva vellesa i el seu estil arquitectònic, així com de colors. Fora muralles, es presenta una ciutat adaptada a les necessitats dels que hi viuen i dels que hi venen; no deixen d'haver-hi botigues ni pisos. Els pol·lígons industrials es mantenen, cada cop menys, a una distància prudencial de la ciutat ja que, com hem dit, aquesta segueix creixent.
